Federació catalana de cineclubs

Gestionem programacions i serveis cinematogràfics a cineclubs, entitats sense ànim de lucre i administracions

Notícies :: Notícies de la Federació :: Crònica de Tariq Porter del seu pas per Etiuda&Anima (Polònia)

Titular notícies

Crònica de Tariq Porter del seu pas per Etiuda&Anima (Polònia)

Dimecres 13 Desembre 2017

En Tariq Porter, president de la FCC i membre del Cineclub la Garriga va formar part del jurat de la Federació internacional de cineclubs atorgant el Premi Quijote al Festival Etiuda&Anima a Cracòvia (Polònia). Us deixem la seva crònica sobre el seu pas pel festival

Crònica 24th Etiuda&Anima 2017 – Tariq Porter
 
En un moment en què el cinema és cada vegada més democràtic, des del punt de vista logístic i material, és especialment estimulant contemplar obres i processos de nous cineastes. El festival polonès Etiuda&Anima, que es celebra cada mes de novembre a Cracòvia i que aquest 2017 celebrava 24 edicions, possibilita un marc d’exhibició molt interessant en aquest sentit, oferint al gran públic, i en una de les seves seccions oficials, una selecció de films –curtmetratges i migmetratges– provinents d’escoles de cinema d’arreu del món, des de Rússia fins a Hong Kong, Holanda o Mèxic. Compta, a més, amb l’assistència de molts d’aquests joves realitzadors, amb els què després de cada sessió s’estableix un petit diàleg. Això, sumat a la meva curiositat per a conèixer la ciutat, suposava un caramel irrenunciable de gaudi cinèfil i, perquè no, també turístic.
Després d’un inoportú canvi de vol, i amb un perillós refredat incipient, vaig fer peu a la ciutat polonesa de nit, perdent-me una inauguració que em van assegurar fastuosa en cinema i condiments. El dia següent vaig trobar-me amb els companys de jurat FICC, Gunter Lange (Alemanya) i Konrad Domaszewski (Polònia), i vaig tenir el matí per a passejar i familiaritzar-me una mica amb la ciutat i els espais principals del festival. Cracòvia és un lloc indiscutiblement bonic, d’urbanisme curiosament circular: la plaça principal, la del mercat, a on es troba també la Basílica de Santa Maria, la torre Wieża ratuszowa w Krakowie i una preciosa obra del gran escultor Igor Mitoraj, és l’epicentre de la ciutat, al voltant de la qual hi ha el casc antic, les muralles i el parc, expandint-se com els cercles d’edat d’un tronc. Vaig tenir el plaer, doncs de conèixer el centre, l’impressionant castell de Wawel i, els dies posteriors, també el barri jueu, la descomunal i preciosa mina de sal de Wieliczka i el brutalista districte soviètic de Nowa Huta, aquests últims llocs gràcies a les activitats proposades per l’organització de l’Etiuda&Anima.


Les tardes, però, tocava penjar-se l’acreditació per a visionar pel·lícules, amb un total de 7 sessions. Com passa a la majoria de festivals, l’altra secció oficial, la d’animació (d’aquí el nom i l’esperit bicèfal del festival), era a les mateixes hores, pel què no vaig tenir l’oportunitat de veure’n cap sessió. Sí que va ser possible assistir a alguns passis paral·lels d’animació. Malgrat que el certamen es dedica essencialment al curtmetratge, hi havia programats alguns llargs animats, entre ells la meravellosa pel·lícula –coproducció Polònia - Regne Unit– Loving Vincent (Dorota Kobiela, Hugh Welchman), sobre els últims temps de la vida de Van Gogh, i pintat íntegrament a l’oli. També figurava, entre els films a projectar, la darrera irreverència del nord-americà Bill Plympton, Revengeance, i trobades i retrospectives amb cineastes com Tony Palmer, Géza M. Tóth o Claudius Gentinetta. Una altra secció paral·lela eren les seleccions de curts animats programades per festivals amics, de les qual vam gaudir-ne dues: la del certamen eslovè Animateka i la del belga Anima.

A la secció Etiuda, la que ens tocava visionar i premiar amb el Don Quijote Award, hi vam trobar, en total, una desena de peces més que remarcables. Més enllà d’una generalitzada qualitat tècnica que dóna fe de la positiu abast de la tecnologia cinematogràfica, així com d’uns bons estàndards en l’ús del llenguatge, entre els 32 films a concurs en van sobresortir alguns que destil·laven saviesa narrativa i estilística, perfectament atribuïbles a un artista veterà. La secció propiciava un apropament a obres però també a escoles de cinema, especialment del centre i est d’Europa. Entre elles, vaig quedar impressionat amb la selecció provinent de l’holandesa Nederlandse Filmacademie, amb tres pel·lícules extraordinàries participant: Without Sun (Paul de Ruijter), documental amb aproximacions expressionistes que recordaven el Dead Slow Ahead de Mauro Herce situant-se al nord de Noruega, en indrets on durant dos mesos d’hivern no surt el sol; Greetings from Kropsdam (Joren Molter), meravellosa comèdia negra que, entre Roy Andersson i Alex van Warmerdam, parla de les excentricitats d’una tancada comunitat rural; i Our Own (Malu Janssen) drama psicològic sobre l’amor i odi que es professen dues bessones. Van destacar també dos treballs provinents de l’escola alemanya Filmuniversitat Babelsberg Konrad Wolf: Gabi (Michael Fetter Nathansky) i Attak (Ruben Meier). La primera era una comèdia dramàtica sobre una noia jove i les seves vicissituds familiars i amoroses, propera per excèntrica a la celebrada Toni Erdmann (Maren Ade). La segona era un fals documental, també comèdia, que fantasiejava amb l’aparició d’una aplicació com Tinder en què els usuaris, en comptes de trobades sexuals, quedaven per a estomacar-se.

La suïssa Zürcher Hochshcule der Künste també va sobresortir per la consistència tècnico-artística de les peces, no així temàticament. De les tres provinents d’aquesta escola, una destacava clarament, i de fet va ser la guardonada pel nostre jurat amb el Premi Don Quijote. Es tracta de Millimeterle, de Pascal Reinmann, potentíssima al·legoria sobre la cadena d’abusos a les societats patriarcals representada per 5 nens que juguen en unes piscines. La pel·lícula de Reinmann es suporta en una depurada fotografia, un extraordinari i complicat treball d’actors –amb nens preadolescents–, i sobretot un concepte que queda perfectament il·lustrat tan sols un quart d’hora.


El veredicte es va dividir per a donar una menció especial a un altre magnífic film. El polonès Dregs, de Kordian Kądziela, que per altra banda es va fer amb el principal premi de la secció, traça amb sentit de l’humor, onirisme i velada duresa, una història sobre una astròloga i un client que resulta ser, de nou, una potent metàfora, en aquest cas sobre els perills d’entremetre’s massa en existències alienes.

Com va passar amb l’arribada, el meu vol de tornada sortia just abans de la gala de cloenda, pel què la (també) fastuosa cerimònia de diumenge va transcórrer, a pesar meu, sense mi. Poques connexions entre Cracòvia i Barcelona condicionen i, vist el vist, haurien de ser moltes més. En tot cas, des d’aquí dono les gràcies, només faltaria, a l’organització de l’Etiuda&Anima, i especialment a la Marta Chwałek i al Konrad Głąbek, per la seva extraordinària hospitalitat.  

Més, sobre...: tariq porter , etudia anima
Últimes Notícies
Apunta't a les nostres newsletters
LES NOSTRES IMATGES

Trobada de programadors de cineclubs. Vilafranca del Penedès. 18.06.2016



PRESENTACIONS, CURSOS I TALLERS 2016